15/05/2012

15 Mayıs kutlu olsun! Ve bir miktar çevre yolu…

15 Mayıs 2011’de,  Katalunya’da ve İspanya’nın pek çok yerinde ekonomik krizin faturasını günden güne kendilerine kesmekte olan hükümete, devlete, sisteme karşı öğrenciler, anne-babalar, emekliler, işsizler… harekete geçtiler. Hareketin ilk ismi indignats (kat)/ indignados (isp) yani öfkeliler (?). Ancak İspanya’da gelenek olduğu üzere* “tarih-ayın baş harfi” şeklinde, yani onbeş-me (katalanca “kinza-ema”, ispanyolca “kinse-eme” deniyor) olarak da anılıyor.  Bu hareket daha sonra tüm dünyada sesini duyuran bahar havasının bir parçası… İlham kaynakları arasında Stéphane Hessel (dilimize de çevrilmiş kitabı Indignez-vous! yani Öfkelenin!) ve aktivist-ekonomist Arcadi Oliveres var. İspanya’nın Mariano Rajoy liderliğindeki yeni hükümetinin son sürat kesintileri (özellikle eğitimde ve sağlıkta yapılan kısıntılar) karşısında halkın büyük kısmının öfkesi  artarak devam ediyor. Bu hafta içinde Madrid’deki Sol (Güneş) Meydanı 3 kez polis tarafından boşaltıldı; ama gösteriler devam ediyor. Barselona’da da şu anda sokaklar doluyor ve bugünün programı belli oluyor (hangi saate nerede hangi konuda konuşulacak vb).

fotoğraf: http://blogs.alaquas.net/poemesolivar/?p=1125

Bu yıl, şu anda, olup bitenleri ilk ağızdan aktaramıyorum -artık İstanbul’da yaşıyorum. Ama geçen yıl olanlardan kısa bir özet vermek gerekirse: meşhur Katalunya Meydanı (Taksim Meydanı gibi düşünün) haftalar boyu bir ortak yaşam alanına dönüştü. Gençler, genç kalanlar, meydanda yatıp kalktı; meydanda ufak bir kütüphane kurdular; kendi radyo-televizyonlarını kurdular vb.  Bir özgür platform oluşturdular ve gün boyu oturumlar düzenlediler. Hareketin yolunu, ana hatlarını, temel taleplerini belirlemek için tartışmalar ve oylamalar yaptılar (Barselona’nın ılık akşamlarında bu toplantılara meydanda yatıp-kalkmayan ama harekete destek veren diğer Barselonalılar da katılıyordu). Zira 15-M hareketine hükümetten ve karşı cepheden en sık gelen eleştiri “Ne istediklerini bilmiyorlar” olmuştu. Sonuçta meydan, “hijyen” problemi ve çevre sağlığına -gerek kulak gerek miğde gerek burun…- tehdit gerekçeleriyle polis (Mossos) tarafından -göz kararı- güç kullanılarak boşaltıldı.

Indignats hakkında, aldığı eleştiriler ya da destekler hakkında tam bir inceleme yazmam mümkün değil. Konunun uzmanı değilim ve artık sokağa çıkıp doğrudan gözlem de yapamıyorum ne yazık ki. Sadece edindiğim izlenimlerden bahsedebiliyorum. Bir iki haftaya söner dedikleri bir çabanın bir yıl sonra hâlâ -ve pek çok yerde- devam ediyor olmasından; öğrenciler, emekliler, vb gruplar halinde organize olmaya başlamasından ve böylece herkesin harekette kendinden bir şeyler bulabiliyor olmasından bahsedebiliyorum.

Katalunya Meydanı (fotoğraf: http://deixamhopensar.wordpress.com/tag/revolta-dels-indignats/)

Bu konuda daha ciddi -ve ingilizce- kaynaklar okumak isterseniz:

– http://www.guardian.co.uk/commentisfree/2011/oct/15/spain-15-m-movement-activism

– http://takethesquare.net/ (özellikle: http://takethesquare.net/tag/15m/)

– http://en.wikipedia.org/wiki/2011%E2%80%932012_Spanish_protests

– İngilizce altyazılı bir belgesel: Inside 15-M http://blip.tv/agoras-info/inside-15m-48h-with-the-indignants-5434649

– Hareketin kısa tarihçesi: http://crimethinc.com/texts/recentfeatures/barc.php

*Seçimler, katastrofik durumlar (bombalı saldırı, doğal afet vb) gibi tansiyonu yüksek günler için geçerli bir habercilik geleneği diyebiliriz.

——-

Gelelim çevre yolu meselesine, kendi gündemimize bir göz kırpalım Katalunya’daki başka bir hareketten bahsederek:  #novullpagar (#ödemekistemiyorum).

Katalunya otoyollarında geçiş ücretleri İspanya’nın geri kalanından daha yüksekmiş. Madrid’in çoğu noktasındaysa geçişler ücretsiz. Ücretli olanların da ücretsizleştirilmesi ve bu ücretlerin Katalunya’ya kaydırılması söz konusuymuş. Katalanlar da kısa bir süre önce, ünlü katalan isimlerin de desteğiyle #ödemekistemiyorum demeye başladılar. Gişeye geldiklerinde #ödemekistemiyorum diyorlar ve evlerine yollanacak 100 Euro cezayı göze alarak geçiyorlar.  Hatta hükümetin açıklamalarına ve evlere ulaşan ilk cezalara karşı #jocontinuo (#bendevam ediyorum -ödememeye yani…) etiketi de diğerlerine eklendi twitter’da. Hareketin web sayfası da http://proupeatges.cat/. Bu hareket aslında 1 Mayıs için organize olmuş ama sonrasında da devam ediyor.

Daha fazla bilgi için (ingilizce): http://www.vilaweb.cat/noticia/4007568/20120502/massive-disobedience-campaign-novullpagar-hits-highway-toll-booths.html

Yazıyı uzatma hakkım saklıdır; ama daha fazla bekletmeden yayınlıyorum. Haydi görüşürüz.

Reklamlar
23/04/2012

Duble Bayram -hatta triple… // Festa dobla -i triple…

(Türkçe ve Katalanca, Türkler için Sant Jordi ve Katalanlar için 23 Nisan Çocuk Bayramı // En turc i en català, Sant Jordi per als turcs i 23 d’abril “Dia dels nens” per als catalans)

Bugün Katalunya’da Sant Jordi Bayramı, yani kitap ve sevgililer günü. Hem bilgi alışverişi, hem aşk faturası günü yani. Stand stand gezip en sevdiği yazardan imza alanlar, her köşe başında gül satıcıları. Sokaklar tıklım tıklım… Yani Barselona’da yaşadığım yıllarda böyleydi en azından. Bu sene krizden etkilenmiş midir bilmem. (Sant Jordi efsanesi ve bayram hakkında bkz. http://denizinkabugu.blogspot.com/2009/04/jordi-beyaz-atl-prens.html)

http://blog.localnomad.com/es/2012/03/20/dia-de-sant-jordi-2012-en-barcelona/

Avui, a Turquia, és el dia del nens i nenes. És festiu*, i per això totes les families estàn als carrers d’Istanbul -i de tot el pais-. Tots els cafès, restaurants, botigues, museus, etc. tènen alguna cosa especial per als petits -algun menjar especial en el menù, algun espectacle, visites guiades… També, hi ha nens i nenes de tot el món que han vingut a Ankara per aquesta festa, convidats especials de la Repùblica Turca. Avui governen els nens i les nenes. La tradició és deixar els llocs importants als més petits per unes hores, per que manin ells, encara que sigui simbòlicament. Un president de 10 anys, un primer ministre de 8, etc.

http://www.ntvmsnbc.com/id/25342700/

Bu arada, ntvmsnbc.com’da gördüm. Real Madrid kulübü Facebook sayfasında Türkiye’ye 23 Nisan tebriği yayınlamış, buradan da paylaşayım dedim. Ben de buradan tüm Katalan dostların, tüm kitapseverlerin ve tüm aşıkların Sant Jordi (Saint George, ya da Aya Yorgi de diyebiliriz…) gününü kutlarım. 

Per cert, he llegit al ntvmsnbc.com (portal de noticies en turc) que el Reial Madrid ha publicat un missatge -en turc- en la seva pàgina de Facebook per felicitar el dia dels nens de l’afició turca. I des d’aqui, Feliç Sant Jordi a tots els amics catalans, a tots als lletraferits i a tots als enamorats.

23 Nisan’da çocuk olmayı da, Sant Jordi’de Barselona’da olmayı da özledim. Birincisine dair net hatıralarım yok. Ama okul tatil, her şey çocuklar için ve şehir bayram yeri iken çok detaylı anılara da gerek kalmıyor zaten. Büyüdükçe özel günler (yılbaşı, doğumgünü vs) anlamlı olmaktan, heyecanla beklenmekten çıkar gibi oldu önce. Sant Jordi eski heyecanları canlandırdı biraz. Kitaplar, güller derken bayramlar yeniden heyecanlı gelmeye başladı bana. Sonuçta yaşım başım artık püsküllerle hoplayıp zıplamaya ve ya çikolatayla kandırılmaya müsait değildi. Hediye gelen kitapların sevincinden sıçrama ve güllerle kandırılma yaşımdayım daha ziyade. Ki öyle de oluyor. Katalunya’da başlayan Sant Jordi heyecanım sevgilim ve bazı arkadaşlarım sayesinde burada da sürüyor. 

Trobo a faltar ser nena a Turquia el dia dels nens, i estar a Barcelona el dia de Sant Jordi. Del primer no tinc gaires records. Però amb l’escola tancada, tot per als nens per tot un dia i els carrers de la ciutat en festa, no calia gaire cosa més. Desprès, al fer-me grandota, ja no m’emocionàven les festas ni els festius (nadal, aniversaris, etc.). Generàven una certa angoixa… Una sensació d’obligació de sentir-se viva i feliç… Però amb Sant Jordi, he tornat a tenir l’il.lusió de les festes. Ja tenia l’edat per bailar amb “ponpons” a l’estadi -com es feia abans aqui-, ni era manipulable a força de xocolata. ‘Ara que tinc 20’ i tants ayns, ja és el moment de fer salts d’alegria quan em regalen llibres i d’esperar que em regalin roses. Però, per sort, el meu xicot no em fa esperar gaire. Tot i ser turc de tota la vida, i no parlar català, ja em felicita el dia en català i em regala una rosa, encara que sigui a l’altre extrem del pais.

 * El 23 d’abril de 1922 Atatürk va inaugurar el Parlament Nacional i va dedicar el dia als nens i a les nenes que considerava el futur del pais. És un dia festiu pels funcionaris, però a part d’això tot és obert i el sector privat funciona igual. Avui, també és Aya Yorgi (Sant Jordi…) a Turquia. A Istanbul, molta gent ha anat a Büyükada (l’illa gran) per pujar a l’esglèsia de Sant Jordi, per pregar, per dir-li els seus desitjos al Sant.

(-Sento publicar aquesta entrada sense repassar -sobretot després de tant de temps sense practicar el català. Però aviseu-me dels errors. Potser hi afegiré algun video…)

10/02/2012

Ah kavaklar…

La cançó d’avui, amb traducció al català.

Començar el dia amb una imatge impactant. Rebre un cop al cap, al cor.

 

Günün şarkısı, Katalanca çevirisiyle.

Güne vurucu bir düşle başlamak için. Hem aklı hem yüreği sarsmak için.

 

Jordi Savall

Sezen Aksu

Lletra: Metin Altıok

Música: Onno Tunç

Bedenim üşür, yüreğim sızlar.

Ah kavaklar, kavaklar…

Beni hoyrat bir makasla

Eski bir fotoğraftan oydular.

Orda kaldı yanağımın yarısı,

Kendini boşlukla tamamlar.

Omzumda bir kesik el,

Ki durmadan kanar.

Ah kavaklar, kavaklar…

Acı düştü peşime ardımdan ıslık çalar.

– – –

Tinc fred al cos, dolor al cor

Àlbers, ai àlbers…

M’han tallat d’una foto antiga

Amb una tisora esquerpa

He deixat allà mitja galta

Amb un buit es completa

Una mà en la meva espatlla

Tallada, sagna i sagna…

Àlbers, ai àlbers…

El dolor em persegueix, i xiula i xiula.

Metin Altıok

17/01/2012

Cau la neu a tot arreu, a Istanbul també

Al contrari del que es pot pensar d’una ciutat oriental, a Istanbul neva. I de manera prou periòdica. En realitat és un cop a l’any, si tenim sort, i només uns dies.

Però és suficient per tancar escoles. O en el cas de l’antiga universitat meva, ho va ser només desprès que una professora nostra s’hagi trencat una cama. Vam tenir prou temps per fer un ninot de neu (és diu així de veritat? en turc és “home de neu”) i una guerra a boles blancas.

També és suficient per tornar a casa peu. Fins i tot els qui viuen a l’altra banda del Bòsfor. Una ciutat on el trànsit ja és un malson en un dia normal, o tan sols quan plou, imagineu-vos el que passa amb la neu per tot arreu… Ahir, van haver d’obrir el pont principal als vianants que ténen una vida quotidiana trans-bosfòrica. Els que ténen més paciència van esperar fins que els ferrys tornin a funcionar. O potser s’esparàven que el Bòsfor torni a congelar-se com a l’any 1954 (o com el Corn d’Or al 1929…). Bé, en realitat el van envair blocs de neu procedents del Mar Negre… En fi, es va poder creuar d’una banda a l’altra, si o no? Doncs si.

http://www.hossohbet.com/forum/rakamli-yillar/103887-1945-bogaz-dondu.html

http://www.digiturk.com.tr/belgesel/ozel-gosterim-bogaz-dondu

“Kar” (neu en turc) és el nom d’una novel.la d’Orhan Pamuk i també un dels meus passatges preferits en el seu llibre de records Istanbul: Ciutat i records. Una altra importància de la neu en la cultura turca és la seva cristal.litza en la música. Així. Tombe la neige del famós Adamo es transforma en Her yerde kar var (Hi ha neu per tot arreu) de la famosa Nilüfer, qui va cantar també Kar taneleri (Flocs de neu). [Jo comparto amb vosaltres la versió d’una altra turca divina: Ajda Pekkan, “la superstar”. I només he traduit la primera estrofa, traduir cançons és dur …]

Personalment, sento que quan neva la mevas angoixes es congelan. Es com sentir l’apatia del cos i de l’espèrit reflectida als carrers. És com tenir, per fi, l’equilibri entre l’interior i l’exterior. I per això és molt relaxant mirar la neu caure sobre Istanbul…

A-la-neu!

Her yerde kar var kalbim senin bu gece
Her yerde kar var kalbim senin bu gece
Belki gelirsin sen bakarken pencereden
Gözler yanlız özler karda senden izler

Cau la neu per tot arreu, i el meu cor és teu

Cau la neu i aquesta nit, el meu cor és teu

Seré a la finestra per veure’t arribar

Et trobo a faltar, pero res més qu’empremptes sobre la neu

Yürümek karda zordur
Gelirsen bak aşk budur
Dönsen köşeden şöyle
Şarkı söylerim böyle

Yağma kar dur artık
Bak buz oldu kalbim
Yağma sesimi duy
Belki gelir sevgilim

Göz yaşım dur düşme
Gelmeyecek düşünme
Kes ağlamayı artık
Bak oldu bana yazık

Karda zordur yürümek
Anladım gelmeyecek
Dünya oldu bana dar
Neden yağdın söyle kar

Dünya oldu bana dar
Neden yağdın söyle kar…?

Nilüfer, Kar Taneleri (Flocs de neu)

Let it snow, en català

24/11/2011

Bon dia, mestre!

Avui és el dia del mestre a Turquia. Viquipèdia em diu que a Espanya és el 27 de novembre que se celebra aquest dia.

Com en tots els dies importants, avui ens recordem d’Atatürk un altre cop. Ell és el primer mestre (més aviat el Primer Mestre)  de la Turquia moderna perquè, entre d’altres raons transcendentals, va ser el primer  en ensenyar el nou alfabet als nens de la República.

http://akademaniac.blogspot.com/2010/01/basogretmen-ataturk.html

Per la meva part, jo em recordo de tots els professors meus. De la meva professora de primària, dels de l’escola francesa, dels de la carrera, i dels de Barcelona i finalment dels d’ara. Està clar que alguns d’entre ells van tenir i encara ténen un lloc més important en la meva mida. Però avui que em sento cada cop més a prop de ser una professora, que cada dia entenc millor el que se sent mentre es vigila una classe perquè no copiïn en un examen, que he passat al ‘dark side’, els agraeixo a tots els seus esforços.

Els meus pares són professors també. Crec que abans que res vull ser professor per això, perquè és el que se sap millor en la familia i perquè els vaig veure feliços mentre feien les classes. He crescut pensant que aprendre i ensenyar és la definició de la felicitat.

Aqui teniu una cançó antiga i significativament didàctica… Diu “el mestre ensenya”, cosa que no nega ningú. Després, fent referència a la famosa  frase turca que diu “seria el servidor, per 40 anys, de qui m’ensenyi només una lletra”, el cantant diu que segons aquesta matemàtica hauríem de servir els nostres professors durant 29 per 40 anys (perquè en turc tenim 29 lletres). La prenc amb humor però aquesta cançó m’ha agradat molt en el fons. Per això ja us deixo escoltar-la.

Per les classes sense professors, que encara n’hi ha a Turquia…

Pels professors sense classes, a qui el govern no sembla escoltar…

Pels professors que s’han mort sota els murs de les seves escoles a Van i en altres llocs…

23/11/2011

Per Montserrat Figueras, amb amor i tristesa…

22/11/2011

L’estadi tremola

A Turquia no hi tenim partits de lliga o finals de copa tan multiculturals com de vegades n’hi ha a Espanya. Però de tensió futbolística, sí que en tenim. I dels ‘clàssics’ (un ‘clásico’ -excepte El Clásico– és diria derbi en turc), en tenim tres : Galatasaray – Fenerbahçe és el derbi més ‘greu’, una mica El Clásico alla turca. Desprès hi ha el de Fenerbahçe – Beşiktaş, i finalment el de Beşiktaş – Galatasaray.

El diumenge era la nit del Beşiktaş – Galatasaray. Jo sóc del Beşiktaş pel meu pare, però per l’altra banda també sóc del Galatasaray perquè he estudiat en la universitat que porta el mateix nom. Cosa que no us ha d’estranyar, o potser sí (Quina mena d’universitat és aquesta que s’anomena segons un equip de futbol?). A Estambul hi ha una escola de primària i un ESO que es diuen Galatasaray, perquè es troben al barri de Galatasaray. També hi ha una illa de Galatasaray al Bósfor, una petita illa sobre la qual se n’ha construit una altra -relativament gran- amb bars, restaurants, una piscina olímpica etc. Som així, enamorats de l’aigua, construïm piscines gegants sobre illes petites (i quan plou s’inunden els ponts sobre el Bósfor). L’illa de Galatasaray també es coneix com a Suada (l’illa de l’aigua, o l’illa-aigua, o potser ‘l’aillagualat’?).

http://www.istanbul.com/sehir-rehberi/eglence/gece-kulupleri/gece-kulubu/suada/fotogaleri/?page=4

Suada. http://www.istanbul.com/sehir-rehberi/eglence/gece-kulupleri/gece-kulubu/suada/fotogaleri/?page=4

El Fenerbahçe és l’equip del barri de Fenerbahçe (a la part asiàtica de la ciutat -anatoliana com l’anomenem nosaltres), com el Beşiktaş és del barri de Beşiktaş, i com d’altres equips que porten el nom dels seus barris.

Però el Beşiktaş té un element, ‘un número dotze’, un component important i molt particular : el famós ‘Çarşı’ (Mercat), que va néixer al mercat de Beşiktaş (és com si hagués nascut a la Boqueria, per exemple). Çarşı és el nom que han adoptat els fans radicals de l’equip. No semblen als culers perquè no hi ha ningú que sembli als pericos i perquè ser del Beşiktaş no vol dir necessàriament ser del Çarşı. Tampoc no semblen als Boixos nois, encara que un pell extrem en les seves actuacions sí que ho són. Però la raison d’etre d’aquest grup i la naturalesa de la rivalitat entre els 3 grans (3 büyükler) són differents. S’ha de dir també que als altres equips no hi ha grups de fans tan definits i mediàtics com aquest. De fet es parla del Çarşı, tot sol, com si es parlès de la Moncloa -i no dels de Çarşı. I quan, en un dia de partit, els fans del Fenerbahçe arriben en ferris a la part europea, ja no se sorprenen de la quantitat d’uns fans del Beşiktaş -del Çarşı precisament- que els estan esperant per poder envoltar-los, per protegir ‘els enemics’ dels possibles atacs d’altres fans -irresponsables- del Beşiktaş acompanyant-los fins a l’estadi.

Els que hagin anat a veure algun partit en un estadi turc estaràn probablament d’accord amb mi si us dic que l’ambient és impressionant. A més a més, és una tradició turca -quasi sagrada- de dir ‘BENVINGUTS A L’INFERN!!!!’ als equips estrangers que moltes vegades vénen, véncen i se’n van deixant-nos solets i congelats a l’infern -futbolístic, ésclar. És això la famosa hospitalitat turca…

Bé, Çarşı és un dels responsables d’aquests inferns efímers, però no sempre en el sentit negatiu. És conegut i reconegut pel seu caràcter particular. Últimament té bona premsa pels projectes de responsabilitat social que protagonitza. Un dels projectes recents consistia en reciclar tapes de plàstic per poder ajudar a comprar cadires de rodes als que en necessiten.

Desprès del terratrèmol de Van, la seva atenció va tornar cap als afectats, als que viuen fora, als nens que s’han cremat en tendes envoltades de graus sota zero. Van demanar a tots els espectadors que arriben a l’estadi que treguin ropa per enviar-les als afectats. També van regalar les seves bufandes  a Van. I el diumenge passat van recordar a tothom -d’una manera ben empática- que hem de seguir pensant en els que entren a l’hivern sense un sostre segur.

El diumenge passat, exactament al minut 65 del partit -perquè la matrícula de cotxes de la ciutat de Van és el número 65-, tot el Çarşı -amb l’excepció de les noies, com era d’esperar-  s’ha despullat (mig-despullat en realitat). Hi van participar fins i tot els jugadors històrics de l’equip, com el francès Pascal Nouma (‘Nouma bizi diskoya götür!’ // ‘Acompanya’ns a la discoteca Nouma!’ li deien els fans. És un dels jugadors estrangers més estimats a Turquia i crec que en aquest cas l’amor és mutu), o altres famosos que són del Beşiktaş. Era una cosa impactant per veure a la televisió. No puc imaginar com  era realment, sobretot pels -i per ‘les’- que es van quedar vestits entre tants homes despullats. La motivació del Çarşı era tenir fred tot junts alhora amb la gent de Van, enfrontar  la dificultat de l’hivern amb ells. També van obrir un cartell deient que a Van, hi envien el sol del Çarşı.

http://www.yuksekovahaber.com/haber/carsi-van-icin-soyundu-61843.htm

No sé quina repercussió real va tenir -sobretot a Van- aquest acte de solidaritat. Vaig veure un reportatge televisiu amb un grup de fans del Beşiktaş a Van que estaven mirant el partit i que estàven molt emocionats amb el support del Çarşı. Evidentment, la premsa el va trobar molt original. Però que Çarşı hagi tirat encenedors a Eboue (un jugador del Galatasaray) fins a impedir-li jugar els córners, i que desprès del partit un altre jugador del Galatasaray hagi fet una -gran- exhibició dels seus genitals dirigint-se al Çarşı han fet oblidar els bons moments d’un partit que malgrat tot ha passat a la història tan pel joc dels dos equips (0-0 però desenes d’oportunitats de gol per part dels dos) com per l’actuació especial dels espectadors.

http://www.beyazgazete.com/video/2011/11/21/carsi-van-icin-soyundu-atv.html

Us deixo amb les  imatges, fins a la propera que segurament serà sobre el servei militar obligatori a Turquia…

(Per cert, ara que hi penso, què ha passat amb el Guti? Ha marxat del Beşiktaş? Ho he de mirar…)

20/09/2011

Les dones i els nens prénen l’estadi

Ara mateix s’està jugant un partit històric pel futbol turc.

Com acaba de dir-ho un presentador fascinat, és “ladies’night” a l’estadi del Fenerbahçe. 41.663 dones i nens -fans de l’equip blaugroc- han près l’estadi Şükrü Saraçoğlu i han cantat l’himne nacional a gran veu. Després, els jugadors dels dos equips han regalat flors a aquest públic especial que -malgrat les flors- ara mateix està xiulant als de Manisa (l’equip convidat) i cantant el seu amor a Alex (el capità brasiler del Fenerbahçe).

És un partit de la primera divisió, un partit normal sobre el paper però tot un esdeveniment en la vida real.

La federació del futbol va canviar la sanció -tan freqüent- de jugar sense el públic i d’ara endavant tots els partits “sancionats” s’obriran -exclusivament- a les dones i als nens (menors de 12 anys). És per aquesta raó que el Fenerbahçe, sancionat a causa d’alguns fans seus que van llançar objectes al camp en un partit, i el Manisa avui juguen un partit històric.

Fa unes setmanes, la lliga semblava tenir un futur fosc. L’operació “anti-corrupció” ha costat al Fenerbahçe el seu president -que encara és a la presó-, alguns dels seus jugadors -com l’uruguaià Lugano que ha marxat de l’equip davant del perill d’haver de jugar a la segona divisió- i la participació al Champions -on finalment ha anat el Trabzonspor-. Diversos jugadors, entrenadors i dirigents del futbol turc encara són a la presó o sota suspita de l’opinió general.

Així, la lliga més desesperada de la història turca comença a somriure. Però no sé si de manera honesta o cínica…

Al twitter, alguns diuen que és una blasfèmia, un insult a les dones, que l’alternativa de “sense públic” sigui “només dones i nens”, que això vol dir que la federació no valora les dones com a persones. D’altres pensen que aquest partit donarà exemple al públic masculí, demostrarà que és possible un estadi sense baralles o insults. I que les dones ténen veu. Segons les banderes que es poden llegir ara mateix a l’estadi, “home i dona, el sexe no importa, tots del Fenerbahçe fins a la tomba”. Les més joves són més radicals: “Pel meu xicot passo del món, però pel Fenerbahçe passo del meu xicot”. Finalment, segons el meu pare “això no és sancionar al Fenerbahçe sinó al Manisa”. Potser té raó. 40 mil dones i nens que xiulen fan una pressió sonora incomparable amb la dels partits de públic mixte. Malgrat tot, de moment els dos equips estàn empatant i alguns nens ja dormint al costat de les seves mares…

(Foto: http://www.radikal.com.tr/Radikal.aspx?aType=RadikalDetayV3&ArticleID=1063904&Date=20.09.2011&CategoryID=84)

Dişi Kanaryalar biletleri tüketti<br />

16/09/2011

De tornades

Ja és hora de marxar (de Barcelona. Evidentment, el bloc continuarà).

En realitat ja sóc a Estambul… LA ciutat com l’anomenava un amic.

Des de l’últim cop que he escrit -ara fa mesos, ja ho sé, us demano perdó…-, o no he trobat les paraules justes per explicar tot allò que m’agradaria explicar, o n’he trobat tantes que m’he marejat i he desistit. Entre nosaltres, la redacció de la tesina també ha afectat el progrés del bloc…

Ara mateix, no em fa res tenir les idees encreuades. No puc anar-me’n sense dir res sobre els tres anys que he viscut a Barcelona.

Han sigut tres anys de creixement lèxic, melódic, metódic i anímic. M’han agradat més del que m´han cansat. I per això, malgrat tot el que he gastat -económicament o no-, marxo amb un superàvit poc imaginable.

No es tracta de fer una llista d’agraiments (ja ho sé… però he canviat d’ordinador i encara no trobo la dièresi…), de fet seria una tasca quimérica, per mi d’escriure-la i per vosaltres de llegir-la. En poques paraules doncs, moltes gràcies a tothom que ha entrat en la meva vida barcelonina de la manera que sigui. Ha sigut un gran plaer.

Ara que ja sóc i estic a Estambul (o Istanbul…), segurament tindré les idees més clares i les paraules més concretes sobre els temes de l’actualitat turca. I sobretot tindré més ganes que mai, d’escriure en català. Per tant, això no és un adéu, sinó una benvinguda. Sento que torno a tenir la meva pròpia illa catalana, ara més a prop i més gran que al principi. Us deixo només fins a la propera entrada del bloc =)

19/04/2011

Petit historial del meu aprenentatge del català

El català va entrar en la meva vida de manera molt subtil. I molt abans que arribés a Barcelona.

Fa gairebé 4 anys, quan jo encara vivia a Estambul, un turista va parar la meva cosina pel carrer. Volia preguntar-li alguna cosa, segurament alguna direcció. Va passar el que passa en molts casos d’interacció ‘turista-autòcton’: va haver-hi un pre-diàleg per decidir en quina llengua continuar la interacció.

Cosina: English?

Turista: No, I don’t speak…

C: Français?

T: (fa un ‘no’ amb mímics, com si demanés perdó)

C: Español?

T: (somrient) Català?

C: …

Ara que hi penso, em sembla curiós que jo ja sabés què era el català quan la meva cosina em va explicar aquest episodi. Però evidenment encara no el parlava. A més, no tenia ni la mínima idea que en uns quants mesos aniria a Barcelona i que al cap de dos anys acabaria parlant -i escrivint- el català.

Un any després, estava acabant la carrera i volia anar-me’n a Espanya per fer un màster. Les meves opcions eren Sevilla, Granada, Madrid i Barcelona. Havia estat en les tres últimes ciutats. De fet, havia decidit aprendre el castellà en un viatge a Barcelona, quan tenía 14 anys i havia passat gairebé tots els caps de setmana dels 4 anys de la carrera en cursos de castellà.

En fi, he arribat a Barcelona un 7 de setembre. Des d’aquell dia he passat per diferents moments lingüístics.

Al principi -espero que no sigui ofensiu- quan escoltava el català estava conscient que era català però em feia l’estranya sensació de ser un castellà que no arribava a entendre. Aquesta etapa ha durat bastant poc.

Al màster, la meitat dels professors donaven la classe en català i els estrangers no hem trigat gaire a tenir un alt nivell de comprensió oral. Llavors, molts hem passat a la segona fase: la fase nadó o bebè. Enteníem la llengua però, tot i que alguns ja en teníem ganes, no la parlàvem. Per mi, aquest ha sigut el moment més dolorós. Em sentia catalano-muda. I de vegades, totalment muda també…

Per sort, la meva companya de pis era catalana. Ella ens donava classes de català, a mi i a dues amigues meves del màster. Gràcies a ella hem començat a poder dir unes paraules, fins i tot frases. Gràcies a ella també, hem escoltat per primer cop Lluís Llach i Sopa de cabra, hem llegit Monzó i Pàmies,  i hem après moltes més coses . A més, hem arribat a la tercera fase: quan pensàvem que parlàvem en català, en realitat estàvem parlant en castellà i quan parlàvem en castellà, ens sortien paraules catalanes.

Mentrestant, a casa, m’he viciat a la televisió catalana. He de confessar que els primers mesos a Barcelona la melodia del català sonava una mica arítmic, sorprenent. Em semblava que es tallava sobtadament, que s’aturava sovint. Alguns amics meus, catalans i estrangers, deian que per això no els agradava la música en català. Gràcies a la meva addicció a la televisió he superat molt ràpidament aquests primers mesos i m’he acostumat a les neutres i a les -tats finals. Les veig com a reflexos del seny en la fonètica. (Per cert, no sé si cal dir que m’agrada la música en català.)

Però quan m’he adonat que el Puyol de la Crackòvia em semblava més real que el Puyol real (perquè no he reconegut el segon en un cartell del FC Barcelona…), he entès que ja era hora d’allunyar-me una mica de la televisió, per molt digital que sigui. També era hora d’atrevir-me a llegir llibres sencers en català. Per això no m’ha costat gaire separar-me de la pantalla. Ja m’havia perdut entre pàgines catalanes.

Aquest és el període que encara continua i sobre el qual segurament tornaré a escriure. També és la fase que m’agrada més i que em costa més. Decidida a traduir del català al turc, faig cursos i examens per ‘normalitzar’ la meva relació amb el català. Però crec que la nostra mai serà una relació normal.